Tipografia és l'art i la tècnica de crear i compondre tipus per comunicar un missatge. També s'ocupa de l'estudi i classificació de les diferents fonts tipogràfiques.
Font tipogràfica és la que es defineix com estil o aparença d'un grup complet de caràcters, números i signes, regits per unes característiques comunes.
Família tipogràfica, en tipografia, significa un conjunt de tipus basat en una mateixa font, amb algunes variacions, com, com per exemple, en el gruix i amplada, però mantenint característiques comunes. Els membres que integren una família s'assemblen entre si però tenen trets propis.
Parts que componen un tipus
Alçada de les majúscules: És l'alçada de les lletres de caixa alta.
Alçada X: Alçada de les lletres de caixa baixa, les lletres minúscules, excloent els ascendents i els descendents.
Anell: És l'asta corba tancada que formen les lletres "b, pyo".
Ascendent: Asta que conté la lletra de caixa baixa i que sobresurt per sobre de l'alçada x, com ara les lletres "b, dyk".
Asta: Tret principal de la lletra que la defineix com la seva forma o part més essencial.
Banyes muntants: Són les banyes principals o obliqües d'una lletra, com ara la "L, B, V o A".
Asta ondada o espina: És el tret princial de la lletra "S" en majúscula o "s" en minúscula.
Asta transversal: Tret horitzontal de les lletres "A, H, fot".
Braç: Part terminal que es projecta horitzontalment o cap amunt i que no es troba inclosa dins del caràcter, tal com es pronuncia en la lletra "E, K i L".
Cua: Asta obliqua penjoll que formen algunes lletres, com ara la "R o K".
Descendent: Asta de la lletra de caixa baixa que es troba per sota de la línia de base, com passa amb la lletra "pig".
Inclinació: Angle d'inclinació d'un tipus.
Línia base: La línia sobre la qual es recolza l'alçada.
Orella: És l'acabament o terminal que se li afegeix a algunes lletres com ara "g, oyr".
Rebava: És l'espai que existeix entre el caràcter i la vora del mateix.
Serif, rematada o gràcia: És el traç o acaba d'un pal, braç o cola.
Tipos de classe de tipografias
Romana antigua: Es caracteritzen per els següents detalls:
- Són lletres que tenen serif.
- La seva terminació és aguda i de base ampla.
- Els traços són variables i ascendents fins i descendents gruixuts.
- La direcció de l'eix de engrossiment és obliqua.
- L'espaiat de les lletres és essencialment ampli.
- Un pes i color intens en la seva aparença general.
Podem incloure en aquest grup de les lletres romans antigues: Garamond, Caslon i vestits.
Aquest tipus de lletra compleix amb les característiques esmentades, ja que identifica dues etapes de la seva construcció original. A la Roma antiga les lletres eren traçades amb pinzell quadrat i posteriorment gravades a cisell sobre la pedra. Les lletres romans antigues també es denominen Garalda, en clar homenatge a dos grans tipògrafs de l'època del Renaixement: Claude Garamond i Aldus Manutius.
Romana moderna: Es caracteritzen pels següents trets:
- Tenen serif.
- La serif és lineal.
- El serif es relaciona angularment amb el bastó de la lletra.
- Els traços són marcadament variables, molt més que en el cas de les romans antigues.
- La direcció de l'eix de engrossiment és horitzontal.
- Les cursives són molt inclinades, ens fan referència a l'escriptura cal · ligràfica.
El gravat en coure defineix aquesta classe de tipografies. També les romans modernes són anomenades Didone, nom format a partir de Fermín Didot i Giambattista Bodoni, rellevants tipògrafs del segle XIX. El llenguatge d'aquestes tipografies ens porten clarament als resultats de la Revolució Industrial.
Inclouríem dins d'aquest grup la tipografia, Bauer Bodoni, Didi, Caxton, Ultra Condensed.
Egipsia: Es defineixen per les següents característiques:
- Tenen serif.
- El serif és tan gruixut com els bastons, aquesta és la principal característica que la identifica.
- Pot ser quadrat (Lubalin Graph, Robotik) o bé rodó (Cooper Black).
- Les relacions entre serif i bastó poden ser angulars (Memphis) o bé corbes (Clarendon).
- La direcció de l'eix de engrossiment és normalment horitzontal.
Els primers tipus de la família Egípcia, entren en joc cap a l'any 1820, amb el primer tipus la "Clarendon". El tipus Clarendon és de rigorosa actualitat, igual que el Egyptienne usat en fotocomposició. Ofereixen cossos mitjans per a ser usats com textos de llibres.
El gravat en coure defineix aquesta classe de tipografies. També les romans modernes són anomenades Didone, nom format a partir de Fermín Didot i Giambattista Bodoni, rellevants tipògrafs del segle XIX. El llenguatge d'aquestes tipografies ens porten clarament als resultats de la Revolució Industrial.
Inclouríem dins d'aquest grup la tipografia, Bauer Bodoni, Didi, Caxton, Ultra Condensed.
Pal sec: Es tracta de lletres de pal sec i d'ulls teòrics, basats en formes i estructures geomètriques, normalment monolines. Es fan servir deliberadament les mateixes corbes i línies en tantes lletres com sigui possible, la diferència entre les lletres és mínima. Les majúscules són el retorn d'antigues formes gregues i fenícies.
Destaquem dins d'aquesta família la: Futura de Paul Renner, 1927, la Eurostil o la Indústria.
El gravat en coure defineix aquesta classe de tipografies. També les romans modernes són anomenades Didone, nom format a partir de Fermín Didot i Giambattista Bodoni, rellevants tipògrafs del segle XIX. El llenguatge d'aquestes tipografies ens porten clarament als resultats de la Revolució Industrial.
Inclouríem dins d'aquest grup la tipografia, Bauer Bodoni, Didi, Caxton, Ultra Condensed.
- Tenen serif.
- El serif és tan gruixut com els bastons, aquesta és la principal característica que la identifica.
- Pot ser quadrat (Lubalin Graph, Robotik) o bé rodó (Cooper Black).
- Les relacions entre serif i bastó poden ser angulars (Memphis) o bé corbes (Clarendon).
- La direcció de l'eix de engrossiment és normalment horitzontal.
Els primers tipus de la família Egípcia, entren en joc cap a l'any 1820, amb el primer tipus la "Clarendon". El tipus Clarendon és de rigorosa actualitat, igual que el Egyptienne usat en fotocomposició. Ofereixen cossos mitjans per a ser usats com textos de llibres.
El gravat en coure defineix aquesta classe de tipografies. També les romans modernes són anomenades Didone, nom format a partir de Fermín Didot i Giambattista Bodoni, rellevants tipògrafs del segle XIX. El llenguatge d'aquestes tipografies ens porten clarament als resultats de la Revolució Industrial.
Inclouríem dins d'aquest grup la tipografia, Bauer Bodoni, Didi, Caxton, Ultra Condensed.
Destaquem dins d'aquesta família la: Futura de Paul Renner, 1927, la Eurostil o la Indústria.
El gravat en coure defineix aquesta classe de tipografies. També les romans modernes són anomenades Didone, nom format a partir de Fermín Didot i Giambattista Bodoni, rellevants tipògrafs del segle XIX. El llenguatge d'aquestes tipografies ens porten clarament als resultats de la Revolució Industrial.
Inclouríem dins d'aquest grup la tipografia, Bauer Bodoni, Didi, Caxton, Ultra Condensed.
Escriptura: Una família de gran llinatge i noblesa, actualment arruïnada. Aquest tipus caligràfic es troba representada a ploma i pinzell. La família de lletra anglesa, com la gòtica és una relíquia de temps passats, quan el rei Jordi IV d'Anglaterra se li va ocórrer un dia de l'any 1700, demanar al fonedor francès Firmin Didot una lletra manuscrita, imitant l'anglesa manuscrita.
Les cursives angleses neixen de l'escriptura comuna amb ploma d'acer derivada del segle XIX. Destaquem entre elles: les Snell English o les Kuenstler.
Formen part també dels tipus de lletra manuscrits o curatives la del tipus Mistral, veritable troballa del gravador Excoffon, qui va aconseguir un alfabet manuscrit de caixa, les lletres enllacen perfectament.
Les cursives angleses neixen de l'escriptura comuna amb ploma d'acer derivada del segle XIX. Destaquem entre elles: les Snell English o les Kuenstler.
Formen part també dels tipus de lletra manuscrits o curatives la del tipus Mistral, veritable troballa del gravador Excoffon, qui va aconseguir un alfabet manuscrit de caixa, les lletres enllacen perfectament.
Fantasia: Les del tipus decoratives no pertanyen a cap classificació exacta. L'ornamentació de lletres i tipus va assolir la seva màxima esplendor cap a la primera meitat del segle XIX, precisament quan es va iniciar la litografia industrial. A causa de la fàcil talla de la fusta, les filigranes i ornamentacions van envair al tipus.
L'ornamentació tipogràfica existeix des de fa molts segles, primer amb les lletres capitals adornades, en els temps del Uncial, el Carolingi i el Gòtic, més tard amb les capitals del Renaixement. Una altra mostra precedent d'ornamentació la de l'antic Caslon.
L'ornamentació tipogràfica existeix des de fa molts segles, primer amb les lletres capitals adornades, en els temps del Uncial, el Carolingi i el Gòtic, més tard amb les capitals del Renaixement. Una altra mostra precedent d'ornamentació la de l'antic Caslon.
